Aquest 23 d'abril proposo rellegir Màrius Torres i Perenya (Lleida 1910, Sant Quirze Safaja 1942), amb motiu del 75è aniversari de la seva mort. Torres fou un poeta català maleït, poc reconegut en vida i mort en plena postguerra, durant el primer franquisme.
Una bona opció és aquesta antologia, preparada i presentada per l'especialista Margarida Prats: Poesies de Màrius Torres (Lleida: Pagès editors, 2010). El llibre aplega poemes entre 1933 i 1941, tres narracions en prosa i un epistolari. I encara es troba a les llibreries.
Un poema que sempre m'ha semblat colpidor és "La Ciutat Llunyana", escrit el 1939, reflex del seu temps i lament per la pèrdua d'una República que el poeta veu com la "ciutat d'ideals que volíem bastir":
La Ciutat Llunyana
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir...
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin senyalar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat d'ideals que s'enfonsa!
Més llunyana, més bella, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe, la dura veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins
i eleva el cor, i escalfa els peus dels peregrins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada